Fer les maletes per sempre

Fer les maletes per sempre

Estàvem allà, a la patera, en un desert d’aigua, no vèiem terra des de feia dos dies, tenia gana, molta gana. Al dia només hi havia una ronda de menjar per tothom , menjàvem el que fos, tot per no morir de gana, érem trenta-dues persones provinents del sud d’Àfrica, bé quan vam marxar això perquè ara en som vint-i-nou, en van morir quatre en una nit de mala mar i va néixer el meu cosí.

Vam arribar al cap de tres dies i mig de viatge, vam desembarcar i els meus pares el primer que van fer és anar a buscar feina, la meva mare en va trobar de seguida, clar amb els estudis que té d’infermera. Al meu pare li va costar una mica més però ho va aconseguir, no té estudis però és molt treballador, el van agafar per fer de guixaire en una empresa força prestigiosa ja que la seva feina esta molt ben pagada. De seguida vam tenir ingressos a casa i ens vam poder comprar un piset en un barri a prop de l’escola on aviat aniria.

Ara ja fa quatre anys que sóc aquí, Catalunya. Vaig arribar amb set anys, tot un nen i mica en mica m’estic fent un homenet, encara vaig a l’escola, sóc força bon estudiant ; els meus pares no es poden queixar perquè sóc un dels nens que treu més bones notes de la classe, és rar oi? Per un negret que només fa quatre anys que és aquí? Doncs sí, els meus professors també m’ho diuen però n’estan molt contents i orgullosos de mi.

Bé ara prou de parlar del meu rendiment acadèmic i parlem de la meva família, jo aviso, és un xic rara, en primer lloc us he de dir que sóc fill únic, rar oi? Ja m’ho diuen, com que els de la meva raça es procreen molt, però jo de totes maneres us explico el perquè de tot plegat, la meva mare quan es va quedar embarassada de mi va patir molt perquè durant tot l’embaràs no va poder anar a treballar, les conseqüències de quedar-te en estat a l’Àfrica és que no hi ha metges que et facin tot el seguici des de que et que t’hi quedes fins que pareixes, així que no sabien que jo no era l’únic que s’estava temporalment a l panxa de la mare, jo tenia un bessó, es va morir en el part, desprès de que el cordó umbilical li quedés lligat al coll fins ofegar-lo. Bé per això la meva mare no va voler tenir més fills, per no tenir més ensurts. Sabíeu, que dels germans bassons que queden se’n diuen germans perduts i d’aquí bé el meu nom, em dic Verlore Broer que vol dir aixó, germà perdut.

Els meus avis ja són tots morts, l’únic que em queda és un oncle i una tia i un besavi de part de mere, és el savi del poble on vivia abans de fer les maletes per sempre.                                                                                                                          


Aquesta mateixa expressió la va fer servir el meu pare quan va arribar a casa desprès de que l’acusesin de robatori de capital del poble, el van acusar el cap del poble i els seus colegues, i perquè a ell, jo també m’ho pregunto fins que un dia la meva mare m’ho va explicar, era perquè el meu pare es ganyava molt bé la vida i tot el poblat se l’estimava en canvi el que governava la gent el volia fer fora i com que s’acostaven les eleccions per elegir cap del poble i el que governava sabia que perderia contra el meu pare es va inventar aquesta farsa quue quasi tot el poble es va creure. I per això el meu pare no en vol parlar mai del poble, nomès en algunes ocasions quan em faig molt pesat i no hi ha qui m’aguanti.