Fer
les maletes per sempre
Estàvem
allà, a la patera, en un desert d’aigua, no vèiem terra des de feia dos dies,
tenia gana, molta gana. Al dia només hi havia una ronda de menjar per tothom ,
menjàvem el que fos, tot per no morir de gana, érem trenta-dues persones
provinents del sud d’Àfrica, bé quan vam marxar això perquè ara en som
vint-i-nou, en van morir quatre en una nit de mala mar i va néixer el meu cosí.
Vam arribar
al cap de tres dies i mig de viatge, vam desembarcar i els meus pares el primer
que van fer és anar a buscar feina, la meva mare en va trobar de seguida, clar
amb els estudis que té d’infermera. Al meu pare li va costar una mica més però
ho va aconseguir, no té estudis però és molt treballador, el van agafar per fer
de guixaire en una empresa força prestigiosa ja que la seva feina esta molt ben
pagada. De seguida vam tenir ingressos a casa i ens vam poder comprar un piset
en un barri a prop de l’escola on aviat aniria.
Ara ja fa
quatre anys que sóc aquí, Catalunya. Vaig arribar amb set anys, tot un nen i
mica en mica m’estic fent un homenet, encara vaig a l’escola, sóc força bon
estudiant ; els meus pares no es poden queixar perquè sóc un dels nens que treu
més bones notes de la classe, és rar oi? Per un negret que només fa quatre anys
que és aquí? Doncs sí, els meus professors també m’ho diuen però n’estan molt
contents i orgullosos de mi.
Bé ara prou
de parlar del meu rendiment acadèmic i parlem de la meva família, jo aviso, és
un xic rara, en primer lloc us he de dir que sóc fill únic, rar oi? Ja m’ho
diuen, com que els de la meva raça es procreen molt, però jo de totes maneres
us explico el perquè de tot plegat, la meva mare quan es va quedar embarassada
de mi va patir molt perquè durant tot l’embaràs no va poder anar a treballar,
les conseqüències de quedar-te en estat a l’Àfrica és que no hi ha metges que
et facin tot el seguici des de que et que t’hi quedes fins que pareixes, així
que no sabien que jo no era l’únic que s’estava temporalment a l panxa de la
mare, jo tenia un bessó, es va morir en el part, desprès de que el cordó umbilical
li quedés lligat al coll fins ofegar-lo. Bé per això la meva mare no va voler
tenir més fills, per no tenir més ensurts. Sabíeu, que dels germans bassons que
queden se’n diuen germans perduts i d’aquí bé el meu nom, em dic Verlore Broer que vol dir aixó, germà perdut.
Els meus avis ja són tots
morts, l’únic que em queda és un oncle i una tia i un besavi de part de mere,
és el savi del poble on vivia abans de fer les maletes per sempre.
Aquesta
mateixa expressió la va fer servir el meu pare quan va arribar a casa desprès
de que l’acusesin de robatori de capital del poble, el van acusar el cap del
poble i els seus colegues, i perquè a ell, jo també m’ho pregunto fins que un
dia la meva mare m’ho va explicar, era perquè el meu pare es ganyava molt bé la
vida i tot el poblat se l’estimava en canvi el que governava la gent el volia
fer fora i com que s’acostaven les eleccions per elegir cap del poble i el que
governava sabia que perderia contra el meu pare es va inventar aquesta farsa
quue quasi tot el poble es va creure. I per això el meu pare no en vol parlar
mai del poble, nomès en algunes ocasions quan em faig molt pesat i no hi ha qui
m’aguanti.
